1. Inici
2. Comunicats
3. Revista
4. Quan és lícita una prova de detectiu en el procés laboral?

Quan és lícita una prova de detectiu en el procés laboral?

25/11/2021

Víctor Canalda García
President de la Secció de Dret del Treball i de la Seguretat Social

 

És evident que, en alguns supòsits, les empreses es troben davant de circumstàncies en les quals han d’aplicar mesures correctores o disciplinàries per evitar comportaments no desitjats que puguin pertorbar el funcionament de l’organització. En aquests casos, és possible que l’empresa hagi de poder acreditar certes conductes dels treballadors que s’estiguin realitzant amb un element subreptici o d’ocultació, que faci impossible provar el seu comportament irregular si no es traspassen alguns límits; a la qual cosa, en altres ocasions, no estaria legitimada l’empresa. És en aquest cas que l’empresari pot encomanar a un detectiu, d’acord amb l’art. 48.2 LSP, que faci un seguiment i informe del comportament del treballador que li serveixi per acreditar els fets en un procés laboral.

La validesa de les proves de detectius, en tot cas, està condicionada a la ponderació entre l’interès legítim empresarial i el dret fonamental a la intimitat i privacitat del treballador, en els termes fixats casuísticament pels tribunals. Això és així perquè, tant l’art. 287 LEC com l’art. 90.2 LRJS, en què es proscriu la prova il·lícita, determinen la igualtat de parts en el procés, prohibint la desigualtat que procura antijurídicament en el seu benefici qui empra instruments probatoris menystenint els drets fonamentals dels altres, sense l’observança pertinent a la bona fe processal (art. 75.4 LRJS).

Com és sabut, les conseqüències per a les proves obtingudes amb lesió de drets fonamentals són la seva exclusió del procés, en virtut de l’article 90.2 LRJS. Per això, si l’obtenció de la prova es produeix violentant la intimitat i privacitat, es considerarà prohibida, i s’exclourà del procés, quedant vedada la seva admissió, pràctica i valoració.

Què entenem per interès legítim?

El punt de partida el determinen sentències com la del TSJ Madrid núm. 578/2007, de 27 juny, que disposa que perquè es pugui considerar legítim l’ús de detectius privats contractats per l’empresa per a controlar als treballadors, és necessari que existeixi, en primer lloc, una sospita fonamentada d’incompliment contractual per part del treballador, que l’empresari no disposi d’altres mitjans eficaços per a comprovar-ho i que no s’emprin per a preconstituir prova.

Per tant, el fet d’iniciar una investigació sense que hagi quedat acreditat de cap manera que existissin sospites fonamentades d’incompliment de l’empleat, podent disposar d’altres mitjans eficaços i no intrusius per a concloure el mateix, comportaria que la prova fos il·lícita i vulnerés el dret fonamental a la intimitat de la persona treballadora.

Exigència de 3 requisits: necessitat, idoneïtat i proporcionalitat

Com ha detallat el Tribunal Constitucional en la seva Sentència 39/2016, de 3 de març de 2016, la prova de detectius ha de complir, en tot cas, els paràmetres de necessitat, idoneïtat i proporcionalitat.

Per a superar aquest triple judici “de proporcionalitat”, l’empresa ha de poder justificar què pretén exactament acreditar amb l’ús d’aquesta prova (necessitat), que no hi havia un mitjà més apte i amb menor ingerència (idoneïtat); i que el seguiment era ponderat respecte al que es pretenia aconseguir (proporcionalitat estricta).

Tal com determina la STSJ Catalunya núm. 3460/2017, de 29 maig, no s’adverteix extra limitació en els enregistraments i fotografies efectuades per un detectiu quan es refereixin a fets rellevants per a les pretensions de la part demandada, atès l’objecte del judici; i de la controvèrsia consistent en la prova, i posterior valoració, de la mena d’activitats realitzades per l’actor fora de l’empresa, amb vistes a determinar les conseqüències d’aquest incompliment. Per exemple, una sanció o un acomiadament.

En el cas jutjat, el seguiment per detectiu no es va entendre una mesura que no fos idònia, ni innecessària (ja que no hi havia una altra mesura per a esbrinar els fets que pogués haver utilitzat l’empresa abans d’acabar contractant un detectiu) ni desproporcionada (per a esclarir el suposat "engany" del qual podia estar sent víctima l’empresa). Per això, la mesura es va entendre proporcional, al no tractar-se d’una indagació “capriciosa” ordenada amb l’ànim de “satisfer la curiositat de l’empresari”, i complint-se per tant amb els requisits d’idoneïtat, necessitat i proporcionalitat, d’acord amb la STC de 18.5.2009.

D’altra banda, amb una postura més restrictiva, tenim la STSJ Catalunya núm. 1706/2012 de 5 març, que entén que el detectiu va obtenir les dades de manera il·lícita en haver seguit a l’empleat dos dies pel carrer fora del seu horari laboral, “interferint en la seva vida personal”. Entén el tribunal, per a considerar la prova il·lícita (i per tant, nul·la), que els equilibris i limitacions recíprocs que es deriven per a les dues parts del contracte de treball suposen que les facultats organitzatives empresarials es trobin limitades pels drets fonamentals del treballador, quedant obligat l’ocupador a respectar la seva intimitat fora de l’empresa, d’acord amb la STC 292/1993.

Com es pot deduir, per tant, el fet de promoure un seguiment pot ser objecte de lesió del dret fonamental a la intimitat, sense que depengui de la seva incidència o gravetat, si es fa fora del temps i lloc de treball de l’empleat.

Què ocorre en cas que el detectiu interactuï amb l’investigat, i “inciti” o “provoqui” a dur a terme una actuació prohibida?

En la línia restrictiva de l’ús de la prova podem incloure la STSJ Catalunya núm. 2323/2021, de 27 abril, que estableix que l’informe de detectius contenia una transcripció literal d’una trucada realitzada pel detectiu a l’actor, on es feia passar per un hipotètic client, “per a provocar i dur a terme una actuació vedada”. S’ha considerat en aquest cas que, conforme a la doctrina del Tribunal Suprem, continguda en la sentència Rc. 3943/2017, la incitació per part d’un detectiu per a la comissió d’un il·lícit ha de comportar automàticament la nul·litat de la prova. És destacable que no cal considerar l’informe parcialment vàlid, ja que l’informe és només un i ha de declarar-se nul íntegrament, anul·lant tots els fets provats.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 155/2020, de 19 febrer, segueix aquesta línia quan analitza l’actuació del detectiu privat que provoca a un treballador per a la realització d’activitats que li estaven prohibides a iniciativa de l’empresa, considerant la prova il·lícita, doncs la promoció d’una actuació simulada, instrumentada per un detectiu privat contractat per l’empresa, per a provar que l’empleat realitzava actes il·lícits, s’entén que suposa una acció coactiva sobre la voluntat del treballador.