Utilitzem cookies pròpies i/o de tercers per fer l'anàlisi de la navegació dels usuaris de la nostra web. Més informació.
De l'ostracisme a l'èxit: la Llei 25/2015, de 28 de juliol, de la segona oportunitat
23/06/2021Quan al Juliol del 2015 es va publicar al BOE “La Llei de Segona Oportunitat” semblava que quelcom canviaria respecte del futur de moltes famílies a l’hora de buscar una sortida lògica a la desfeta empresarial i personal que, motivada per la crisi econòmica, s’ha endut per endavant il•lusions, patrimonis i, sobretot, el demà de molta gent, sense cap possibilitat de reconduir el tema.
La Llei no va tenir, d’entrada, una bona acollida, fonamentalment pel desconeixement de la mateixa, ja sigui de manera interessada o no, ja que la publicitació que era necessària no es va portar a terme i malauradament “les bonances” que contenia, no van ser conegudes per una gran majoria de la població que, fins fa pocs mesos, no ha sigut conscient de l’existència d’un “mecanisme” sense precedents que li permetia buscar alternatives davant la seva desfeta personal.
No serem nosaltres qui posem en dubte l’avanç de la legislació referida, avui vital en la solució de qualsevol plantejament, amb garanties, per donar resposta a models personals i empresarials en caiguda lliure; ara bé, el que també ens han ensenyat aquests anys d’aplicació, restringida, és la necessitat de les millores al marc legal per adequar-la a la nova realitat que ja es veu, posterior a la crisi pandèmica.
Per altra banda tampoc es pot oblidar que la normativa vigent té les seves carències i s’ha vist, inclús, condicionada amb altres normatives com la posada en marxa del Text Refós de la Llei Concursal que va entrar en vigor el passat 1 de setembre de 2020, i que ha incidit en punts conflictius de la “Llei de la Segona Oportunitat”, de difícil comprensió si realment la filosofia de la llei es vol fer realitat, i no quedar com quelcom “inacabat”.
Tampoc podem oblidar la transposició de la normativa Europea, Directiva 2019/1023, a la legislació espanyola, en un punt tant conflictiu pel que fa als deutes amb Hisenda i la Seguretat Social, dels milers d’interessats potencials en la normativa i la seva eficàcia pràctica; malauradament sembla que no es produirà aquesta transposició fins al juny de 2022 ja que així ho ha demanat el Govern Espanyol, en un exercici de falta d’implicació cap a un model normatiu que no pot deixar de costat una part dels deutes dels implicats a l’hora de veure una alternativa amb garanties.
Estem, per tant, davant una legislació que ha passat de l’oblit a l’actualitat més directa, però a la que li manquen determinades “modificacions” emblemàtiques per constituir l’eina eficaç, a tots els efectes, que requereix la situació econòmica de la que venim, que ha deixat a la misèria a milers de professionals i emprenedors.
Tornant a la directiva, pendent d’harmonització, introdueix el concepte “valoració de la bona fe” com el fet diferencial i definitiu a l’hora de donar el “benefici d’exoneració” il•limitat, i és aquí on creiem que no hauríem de quedar-nos enrere a l’hora d’activar una resposta legal que permeti als “insolvents i sobreendeutats de bona fe” obtenir una exoneració de deutes que sí els doni també una segona oportunitat real.
Esperem que, finalment, el seny es faci realitat i no haguem d’entrar en una via judicial infinita per aclarir si el blindatge dels crèdits públics, Seguretat Social i Hisenda, és viable o no, amb el que això suposarà de pèrdua de temps per molts ciutadans que ja no s’ho poden permetre, per tornar a uns mercats cada cop més orfes d’emprenedors, i per reconduir un model productiu en caiguda lliure des de fa molts mesos.
Certament l’esforç que ha comportat posar el tema de la “segona oportunitat” com una referència emblemàtica a l’hora de trobar noves esperances per molts ciutadans, no pot deixar-se sota el dubte raonable a casa nostra, quan la norma intracomunitària obliga als Estats membres a activar mecanismes de resposta a la insolvència empresarial, buscant la seva prevenció, però també de protecció als deutors de bona fe per que puguin continuar en la seva aposta per la viabilitat econòmica, la creació de llocs de treball i, sobretot, la supervivència personal a tots els nivells. Es pot perdre tot, però això no pot ser infinit i, per tant, el concepte “segona oportunitat” no pot ser una qüestió teòrica limitada a determinats creditors, sinó que ha d’oferir una alternativa possible, sense cap exclusió creditora, sigui quina sigui, inclús la pública, sempre que la bona fe estigui ben acreditada.