Utilitzem cookies pròpies i/o de tercers per fer l'anàlisi de la navegació dels usuaris de la nostra web. Més informació.
El TJUE amplia els casos en que les guàrdies poden ser considerades com a temps de treball
14/03/2018A la recent sentència de 21-02-2018, Matzak C-518/15, el TJUE matisa la seva doctrina i considera temps de treball el temps de guàrdia que un treballador passa al seu domicili amb l'obligació de respondre a les crides que li faci l’empresa. Considera el TSJUE que així ha de ser atenent a que restringeix considerablement la possibilitat de realitzar altres activitats.
D’aquesta manera, el TJUE canvia el criteri fins ara mantingut a les seves sentències, entre d’altres, la de 09-09-2003, Jaeger C-151/02. El TJUE considerava temps de treball el temps de guàrdia en que un treballador estigués obligat a estar físicament present en un lloc determinat i a romandre a disposició de l'empresari per poder prestar serveis immediatament en cas de necessitat. La guàrdia localitzada, és a dir, la que implica que el treballador estigui accessible permanentment, però sense haver d'estar present en un lloc de treball determinat, es considerava com a temps de descans. Així doncs, l’element determinant per a considerar si la guàrdia havia de ser considerada temps de treball o de descans, era el fet de si la guàrdia impedia que els treballadors triessin el lloc on havien d’estar durant els períodes de guàrdia. Entenia el TJUE que, tot i que la guàrdia localitzada comportava unes evidents obligacions, no podia ser considerat temps de treball per la possibilitat del treballador de dedicar-se als seus assumptes personals durant aquest temps, sense necessitar d’estar en un lloc concret determinat per l’empresa.
A la recent sentència de 21-02-2018, Matzak C-518/15, considera el TJUE que també ha de ser considerat temps de treball el temps de guàrdia que un treballador passa al seu domicili amb l'obligació de respondre a les convocatòries del seu empresari, en aquell cas en un termini de 8 minuts, doncs es restringeix considerablement la possibilitat de realitzar altres activitats. Així doncs, no només es consideraria temps de treball aquelles guàrdies en que un treballador estigui obligat a estar físicament present en un lloc determinat per atendre les crides de l'empresa, sinó també la guàrdia localitzable que de forma considerable restringeixi la possibilitat de dedicar-se als seus assumptes personals, per la immediatesa requerida per atendre a aquelles instruccions. D’aquesta forma, s’introdueix clarament i com a element determinant per dir si la guàrdia ha de ser considerada o no temps de treball, un factor organitzatiu i si la pròpia manera d’organitzar la guàrdia suposa o no unes limitacions pels treballadors de dedicar-se als seus interessos personals, independentment del lloc on hagin d’estar.
El cas concret de la sentència de 21-02-2018, es el del Sr. Marzak, un treballador que presta serveis per a l'Ajuntament de Nivelles, Bèlgica, com a bomber. El reglament intern que regula la relació laboral estableix l'obligació dels bombers de tenir el seu domicili a 8 minuts del parc de bombers i, a més, que durant els períodes de guàrdia localitzada han de romandre a una distància que els permeti presentar-se en no més de 8 minuts. El Sr. Matzak presenta demanda sol·licitant que es condemni a l'ajuntament a l'abonament d'una indemnització per danys i perjudicis per no haver-li abonat els seus serveis de guàrdia domiciliària, considerant-jo temps de treball.
La demanda va ser estimada a la instància, interposant-se contra la mateixa recurs per part de l'ajuntament davant la Cour du Travail de Bruxelles, qui eleva qüestió prejudicial davant el TJUE. La qüestió prejudicial es planteja bàsicament per resoldre la qüestió relativa a si els serveis de guàrdia domiciliària dels bombers poden considerar-se temps de treball d’acord amb a la Directiva 2003/88, relativa a determinats aspectes de l'ordenació del temps de treball. La Directiva 2003/88, en idèntics termes que la Directiva 1993/104, defineix en el seu article 2 els conceptes temps de treball i període de descans.
Com s’ha dit, el TJUE interpretava que el factor determinant per diferenciar si la guàrdia havia de ser considerada temps de treball o de descans, venia determinat pel fet de si el treballador estava obligat a estar físicament present en un lloc determinat i a romandre a disposició de l’empresari per poder prestar els seus serveis immediatament en cas de necessitat. No obstant, considera el TJUE que en el cas del Sr. Matzak, tot i que no se l’obligava a romandre en un lloc determinat, havia d'estar localitzable durant el seu temps de guàrdia i havia de respondre a la crida de l’empresari en un temps màxim, concretament de 8 minuts. Per tant, encara que podia trobar-se físicament al seu domicili i no al centre de treball o en un lloc determinat per l'empresari, pel TJUE aquestes condicions limiten de forma objectiva i considerable les possibilitats del treballador de dedicar-se als seus assumptes personals. Per tant, es considera que la situació del Sr. Matzak és clarament diferent a la d'un treballador que en situació de guàrdia en la que simplement ha d'estar a la disposició de l'empresa i localitzable, entenent en conseqüència que el temps de guàrdia ha de considerar-se temps de treball.
La solució adoptada pel TJUE és molt ajustada al cas concret, sense que pugui ser extensible a totes les guàrdies localitzades. Sí que suposa ampliar el marc casuístic en el qual haurem de considerar que una guàrdia pot ser considerada com a temps de treball, atenent al cas concret i a les circumstàncies en que el treballador haurà d’estar localitzable. Si com en el cas del Sr. Matzak, les exigències de localització i compliment de la guàrdia per part de l’empresa comporten limitacions objectives en les seves possibilitats de dedicar-se als seus assumptes personals, podrem considerar-ho temps de treball. Però això no significa que totes les guàrdies localitzables comportin aquesta limitació, havent d’estar al cas concret quan no comportin la obligació d’estar físicament present en el centre de treball o en un lloc determinat a disposició de l’empresari.