Utilitzem cookies pròpies i/o de tercers per fer l'anàlisi de la navegació dels usuaris de la nostra web. Més informació.
La impugnació de la sentència per part de l'apel·lat
25/06/2018L’article 461 de la Llei d’Enjudiciament Civil preveu la possibilitat de que una part que inicialment decideix no interposar recurs d’apel·lació contra una resolució, pugui impugnar-la dintre del termini de deu dies que té per oposar-se al recurs principal.
La primera qüestió que se’ns planteja és l’abast d’aquesta possibilitat. L’article 461 de la LEC estableix que l’apel·lat pot formular la impugnació de la resolució en allò que “li resulti desfavorable”.
En la jurisprudència menor trobem resolucions dispars sobre la interpretació d’aquest punt. Mentre algunes sentències entenien que l’apel·lat pot impugnar qualsevol pronunciament de la resolució apel·lada, altres limitaven aquesta possibilitat només a qüestions relacionades amb el pronunciament recorregut per l’apel·lant principal, ja que consideraven que l’apel·lat havia mostrat la seva conformitat sobre tots els pronunciaments i els que no havien estat objecte de recurs per l’apel·lant principal, havien adquirit fermesa.
Aquesta polèmica queda definitivament resolta en la sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem núm. 257/2017, de 26 de abril, en la qual es tracta un cas sobre drets a l’honor, intimitat personal i la pròpia imatge.
En aquesta sentència, el Tribunal Suprem declara la possibilitat de que l’apel·lat impugni els pronunciaments de la sentència de primera instància que li siguin desfavorables, sense necessitat de que aquests estiguin relacionats amb els pronunciaments que són objecte de l’apel·lació principal.
El Tribunal Suprem arriba a aquesta conclusió en base a la finalitat de l’article 461 LEC, que és possibilitar que el litigant que inicialment decideix no recórrer, encara que la sentència dictada no li hagi reconegut totalment les seves pretensions, pugui consentir la resolució, respectant el seu dret de defensa si la part contrària interposa recurs d’apel·lació.
En segon lloc, pel que fa als requisits necessaris per a poder impugnar la sentència s’ha de tenir en compte:
a) Per una banda, dels apartats 1 i 4 de l’article 461 de la LEC es desprèn que només es pot impugnar la resolució quan no s’hagi apel·lat inicialment la mateixa. És a dir, si s’apel·la una resolució dintre del termini dels vint dies hàbils simultàniament per les dues parts, quan es dóna tràmit del recurs de la part adversa per formular oposició, no es pot aprofitar per impugnar la resolució i ampliar així l’objecte del recurs inicial.
En aquest sentit, la sentència de la Secció 1ª del Tribunal Suprem núm. 905/2011, de 30 de novembre estableix que “lo que la doctrina prohíbe es que la parte aproveche el trámite de impugnación para incorporar al debate aspectos que no combatió inicialmente en su recurso”.
Aquest primer requisit és matisat en els casos de pluralitat de parts. Si hi ha diversos litigants perquè s’ha produït una acumulació subjectiva d’accions, el Tribunal Suprem ha considerat que la regla de l’art. 461 LEC ha d’aplicar-se de forma independent en cada relació actor-codemandat, de manera que el recurs d’apel·lació que el demandant interposi respecte d’un dels codemandats no impedeix a l’actor impugnar la sentència amb motiu del recurs d’apel·lació interposat per un altre dels codemandats respecte del que inicialment el demandant no hagués recorregut, ja que, si no, es podrien produir situacions d’indefensió.
b) El segon requisit consisteix en què, en casos de pluralitat de litigants, la impugnació només pot anar dirigida contra l’apel·lant. Per tant, las pretensions formulades a l’escrit d’impugnació no poden anar dirigides contra les altres parts del procediment que no hagin apel·lat.
Sobre aquest particular, la sentència de la Sala 1ª del Tribunal Suprem núm. 632/2013, de 21 de octubre , ha declarat que “no sucede lo mismo con quien ahora recurre, puesto que inicialmente no apeló y dejó transcurrir el plazo concedido para oponerse al recurso interpuesto por el otro codemandado, utilizando el trámite de impugnación de la parte actora, inicialmente apelado, para introducir una nueva impugnación en ningún caso autorizada por el artículo 461.4 de la LEC , al ordenar que del escrito de impugnación se de traslado únicamente al apelante principal, lo que revela que este escrito no puede ir dirigido contra las partes que no han apelado (STS 13 de enero 2010). La aplicación de dicha doctrina al caso objeto del recurso lleva a su desestimación. Los hoy recurrentes no formularon propiamente una impugnación de la sentencia que cuestionara los pronunciamientos favorables al apelante inicial (que no los había), sino que pretendieron cuestionar los pronunciamientos favorables al demandante, que no había apelado (ni podía hacerlo pues la sentencia le había sido plenamente favorable).
En conclusió, davant d’un recurs d’apel·lació s’ha de tenir en compte:
- Quan una part recorre un pronunciament de l’una resolució, l’apel·lat pot aprofitar per recórrer qualsevol pronunciament i no només el que ha estat objecte d’apel·lació.
- L’impugnant no pot haver apel·lat prèviament la resolució.
- En casos de pluralitat de parts, la impugnació ha d’anar dirigida contra la part apel·lant.