1. Inici
2. Comunicats
3. Revista
4. Reconeixement i execució de resolucions judicials estrangeres a la nova llei de cooperació jurídica internacional

Reconeixement i execució de resolucions judicials estrangeres a la nova llei de cooperació jurídica internacional

01/07/2016

Aquest estudi en matèria de Dret internacional privat de la Sra. Mª Regma Sosa Calderón és un resum de l’excel·lent Treball Final de Grau (URV) dirigit per la professora Dra. Maria Font i que es va presentar el passat gener de 2016. La novetat de la llei que s’analitza ha fet considerar l’interès de presentar-ne una síntesi als advocats exercents.

 

 

 

I - Introducció

El reconeixement i execució de les resolucions judicials estrangeres a Espanya tracta sobre els mecanismes que fan servir els nostres tribunals per atorgar validesa, eficàcia, i en el seu cas, executar resolucions judicials dictades per tribunals estrangers.

Hem de tenir present que en el Dret internacional privat existeixen una pluralitat de fonts normatives, que segueixen un ordre jeràrquic. D’acord amb això, en primer lloc, hauríem de comprovar si la resolució judicial estrangera que volem reconèixer a Espanya, compleix els àmbits d’aplicació material, territorial i temporal que es requereixen per poder tramitar-ho en virtut d’algun Reglament de la UE. De no complir-se aquests pressupòsits, acudiríem subsidiàriament al règim convencional, comprovant de la mateixa manera, si podem aplicar algun dels diversos Convenis internacionals ratificats per Espanya en relació al reconeixement i execució. I finalment, de no poder-se aplicar tampoc cap Conveni internacional, acudiríem, de forma subsidiària, al règim legal autònom, regulat actualment per la nova Llei 29/2015, de 30 de Juliol de Cooperació Jurídica Internacional en matèria civil (LCJI). En altres paraules, la nova Llei només resultarà aplicable quan els nostres tribunals es trobin amb: resolucions dictades en matèria civil i mercantil procedents d’altres Estats membres de la Unió Europea, quan no resulti aplicable cap Reglament europeu; les dictades en Estats amb els quals Espanya tingui un Conveni internacional en vigor, però quan aquest no sigui aplicable; i, les dictades en Estats amb els quals Espanya no tingui subscrit cap Conveni internacional.

A més, la LCJI també s’aplicarà de forma subsidiària en defecte de normes especials del Dret intern. Són normes especifiques en matèria de cooperació jurídica internacional que ens assenyala la Disposició Addicional Primera (art. 2. b)[i]. 

En quant a l’àmbit d’aplicació temporal, per saber quin règim aplicarem als processos en tramitació, la Disposició transitòria única apartat 3, disposa que el títol V de la LCJI s’aplicarà a les demandes d’exequàtur que es presentin davant dels òrgans jurisdiccionals espanyols amb posterioritat a la seva entrada en vigor[ii], amb independència de la data en què s’hagués dictat la resolució estrangera[iii], és a dir, el 30 d'agost de 2015.

II - La llei de cooperació jurídica internacional

La LCJI regula els principis generals de la cooperació jurídica internacional, deixant enrere l’antiga posició del legislador espanyol basada en la reciprocitat, per donar pas a un sistema favorable a la cooperació, si bé amb matisos. En efecte, l’article 3 de la llei estableix que si un determinat Estat prohibeix o denega reiteradament la cooperació amb Espanya, aquesta podrà decretar no cooperar amb l’Estat en qüestió.

Abans de l’aprovació de la LCJI, una de les àrees més necessitades de reforma era el règim general del nostre sistema de font interna en matèria de reconeixement i execució de resolucions i documents públics estrangers. Actualment, les disposicions de la LCJI substitueixen les de l’antiga regulació de la LEC 1881 a les quals la LEC 1/2000 feia remissió expressa. Així doncs, després de quinze anys de retard, es compleix el mandat de la Disposició Final Vigèsima de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (LEC) que preveia: “En el plazo de seis meses a contar desde la fecha de entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno remitirá a las Cortes Generales un proyecto de Ley sobre cooperación jurídica internacional en materia civil.”, posant punt i final a la incomprensible vigència dels articles 951 a 958 LEC 1881, que constituïen una regulació obsoleta que no concordava amb la jurisprudència del Tribunal Suprem (que ha anat corregint al llarg dels anys el tenor literal de tals preceptes), les lleis especials modernes i la doctrina actual.

Aquesta discordança cada vegada es feia més notòria, en comparació amb els Convenis internacionals ratificats per Espanya en aquesta matèria, però sobretot arrel de l’aparició dels nous Reglaments europeus que regulen el reconeixement i execució advocant per la lliure circulació de les resolucions judicials entre els Estats membres de la Unió Europea, amb l’objectiu d’assolir un espai de llibertat, seguretat i justícia europeu. D’entre les diverses normes europees, destaca el Reglament 1215/2012 relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil (Brussel·les I bis), per ser el més genèric i també recent malgrat tenir l’origen més antic (Conveni de Brussel·les de 1968). En conseqüència és el Reglament que pot servir com a base per analitzar en quina mesura, la nostra nova regulació interna, s’ha inspirat en les seves “modernes” disposicions.

Es pot afirmar que la LCJI ha significat una clara i notable evolució del nostre sistema de reconeixement i execució de resolucions judicials estrangeres. Presenta un nou disseny inspirat en les més actuals corrents doctrinals, les concrecions legislatives més recents que sorgeixen de la normativa de la UE i exemples puntuals continguts en textos com la Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal, la Llei 54/2007, de 28 de desembre, d’Adopció Internacional, i la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil (encara no en vigor). A més, com era d’esperar, s’observen moltes similituds amb el RBI bis i una clara influència per part d’aquest, però a la vegada segueixen sent dues normes bastant diferents en quant a forma i contingut donat als àmbits territorials en els quals s’aplica cadascuna. La gran diferència està en què al RBI bis es va optar per suprimir l’exequàtur com a procediment previ per atorgar força executiva a una resolució provinent d’un altre Estat membre, permetent que aquesta fos directament executable a l’Estat membre receptor. En canvi, el nostre sistema de font interna de reconeixement i execució de resolucions estrangeres, opta pel manteniment del procediment d’exequàtur ja que en aquest cas els nostres tribunals hauran de reconèixer i executar resolucions provinents de països amb els quals no es mantenen vincles tan estrets i la distància jurídica i cultural és molt més elevada. Per tant, és convenient prendre una sèrie de cauteles abans de validar qualsevol decisió estrangera.

III – Novetats i millores

La LCJI aborda el reconeixement i execució de resolucions judicials estrangeres en el seu Títol V (arts. 41 a 61). En relació a les novetats i millores que s’han introduït respecte de l’antiga regulació, algunes simplement s’han limitat a aclarir preceptes i a estructurar millor la normativa en sí, cosa que s’agraeix ja que a la regulació anterior, de no ser per la labor jurisprudencial del Tribunal Suprem, es contenien molts preceptes i usos bastant confusos i poc pràctics.

• Decisions estrangeres susceptibles de reconeixement i execució

L’article 41.1 i 2 LCJI disposa que les decisions susceptibles de reconeixement i execució són les resolucions estrangeres fermes dictades en procediments contenciosos, i també les resolucions estrangeres definitives adoptades en el marc de procediments de jurisdicció voluntària. En aquest punt, és convenient destacar una primera deficiència de la LCJI. Existeix una falta de coordinació entre aquesta i la Llei de Jurisdicció Voluntària (LJV) aprovada pràcticament un mes abans de la LCJI, concretament el 2 de juliol de 2015. Es posa de manifest una antinòmia jurídica en relació a la fermesa de les resolucions judicials estrangeres adoptades en el marc d’un procediment de jurisdicció voluntària. L’article 12.1 LJV requereix que siguin fermes per a que es pugui procedir al seu reconeixement i execució a Espanya, mentre que la LCJI afirma que és suficient amb que posin fi al procediment. És difícil donar una explicació a la interpretació realitzada pel legislador en aquest sentit. Podem pensar que ha estat una opció fonamentada per l’antiga pràctica de l’ordenament jurídic espanyol que no atribuïa als actes de jurisdicció voluntària ni efecte executiu ni de “cosa jutjada”. A més, l’article 12.3 LJV estableix una relació pròpia de causes de denegació del reconeixement que mostra una sèrie de carències si la comparem amb les causes taxades que ofereix la LCJI. En tot cas, es considera necessària una millor coordinació entre les normes de la LJV i les normes generals sobre reconeixement de resolucions estrangeres de la LCJI, per una millor comprensió i aplicació del nostre sistema.

• Distinció legalment establerta entre reconeixement i execució

Deixant de banda aquest incís, un aspecte positiu que ens aporta la LCJI és que finalment aconsegueix incorporar al nostre règim legal intern una distinció tan elemental com és la dels termes reconeixement i execució. El reconeixement és l’homologació d’una resolució estrangera per tal de què produeixi a Espanya els mateixos efectes que li van ser atorgats al seu país d’origen, és a dir, es produeix una “extensió dels efectes” atorgats pel tribunal d’origen. Seguint amb el que disposen els textos supranacionals vigents a Espanya, existeixen diversos tipus de reconeixement depenent del tipus de decisió de què es tracti i dels efectes que es pretenguin fer valer al nostre país. En primer lloc, quan el reconeixement és automàtic, la resolució estrangera s’invoca directament davant del tribunal espanyol competent, sense que sigui necessari tramitar cap procediment especial. També es fa referència a la possibilitat de reconèixer la resolució estrangera quan aquesta es plantegi de manera incidental en el marc d’un procediment ja iniciat a Espanya. El jutge que estigui coneixement d’aquest procediment principal haurà de pronunciar-se sobre aquest reconeixement en el curs del mateix procés[iv].

No obstant això, és important precisar que una resolució estrangera mai no podrà produir efecte executiu a Espanya amb el mer reconeixement. Per tant, ¿quin és el procediment a seguir quan el que es pretén és reconèixer una sentència estrangera de condemna a Espanya per posteriorment procedir a la seva execució? S’haurà de recórrer a un reconeixement a títol principal, o en altres paraules, al procediment d’exequàtur que es configura com aquell procediment per declarar a títol principal el reconeixement d’una resolució estrangera i, en el seu cas, autoritzar la seva execució a Espanya. Actualment també es constitueix com a via per a qui pretengui una declaració de no reconeixement d’una resolució estrangera quan concorri alguna de les causes de denegació del reconeixement de l’article 46 LCJI[v]. És una evolució important respecte de l’antic règim, ja que abans, l’única manera que les parts tenien per obtenir un “no reconeixement”, era esperar que l’altra part instés l’exequàtur a Espanya per posteriorment poder oposar-s’hi en el mateix procés. En aquest sentit s’han seguit les pautes del RBI bis. El jutge competent, sense examinar el fons de l’assumpte, únicament haurà de comprovar i decidir si la resolució estrangera compleix o no les condicions per constituir títol executiu a Espanya. La interlocutòria que resulti d’aquest procés tindrà en aquest cas eficàcia erga omnes i serà susceptible de recurs. D’aquesta manera, la sentència estrangera podrà ser executada a Espanya d’acord amb les disposicions dels articles 517 i següents de la LEC, incloent el termini de 5 anys de caducitat de l’acció executiva.

És important diferenciar el procés d’exequàtur, dirigit a autoritzar l’execució a Espanya de les resolucions estrangeres, del posterior procediment d’execució de les mateixes, al qual resulten d’aplicació les normes de la LEC. Són procediments diferents però estretament relacionats, i és per això que la LCJI, al seu article 54, introdueix la novetat de poder acumular en el mateix escrit la demanda d’exequàtur i la sol·licitud d’execució, per tramitar ambdós procediments de forma successiva una vegada obtinguda la interlocutòria d’exequàtur en sentit favorable. Aquesta regulació tindrà efectes pràctics positius ja que accelera el procés beneficiant al ciutadà que pretén l’execució.

• Adaptació de mesures desconegudes al nostre ordenament jurídic

Una altra novetat introduïda al nostre sistema de font interna és la que contempla expressament la possibilitat d’adaptar les mesures contingudes en una sentència estrangera que siguin desconegudes per l’ordenament jurídic espanyol (art. 44.4 LCJI)[vi]. Consisteix en assimilar-les o adequar-les a una mesura pròpia del Dret espanyol, que tingui efectes equivalents, i persegueixi una finalitat o interessos semblants. Aquesta regla afavoreix la bona cooperació evitant que es produeixi una denegació del reconeixement de la resolució pel mer fet de contenir una mesura desconeguda.

• El reconeixement de les accions col·lectives o class actions estatunidenques

Finalment, una de les novetats que també convé destacar de la LCJI és l’article 47, que assenyala les condicions particulars en què una resolució estrangera derivada d’una “acció de classe” o col·lectiva pot ser reconeguda al nostre país, fent especial referència a les class actions estatunidenques. Permet que reclamants individuals exercitin accions en defensa dels seus propis drets i interessos patrimonials dins d’un grup representats per una o més persones que exercitin l’acció tant en nom propi com en nom d’aquest grup d’individus afectats. En aquestes accions col·lectives s’hi poden veure afectats, tant ciutadans estatunidencs, com també ciutadans domiciliats fora dels Estats Units, això inclou els ciutadans residents a Espanya. En conseqüència pot portar a què es plantegi a Espanya l’eficàcia de la sentència que es dicti als Estats Units, sempre que compleixi amb els tres requisits que exigeix la LCJI.